Ovidi Montllor
Biografia
Ovidi Montllor i Mengual va néixer a Alcoi el 1942. La seva família, d'origen pagès, feia temps que s'havia traslladat a Ciutat per a treballar a la indústria tèxtil. Des dels primers anys, l'Ovidi, tal i com li deien els seus amics, pren consciència de les greus desigualtats que havia portat la guerra civil, i ja el 1959 es té constància del seu ingrés al Partit Comunista d'Espanya. De la mateixa manera, com a preludi a la seva trajectòria, va destacar aviat com a actor, formant part des del 1961 del Grup Teatral La Cazuela d'Alcoi. Aquesta primera experiència li serveix com a trampolí per a viatjar a Barcelona on formarà part de diverses companyies teatrals a partir de l'any 1964. El trobem al grup Pipironda o amb el CICF, fent Les noces de Fígaro. Més tard s'integra a les companyies d'Adrià Gual i Núria Espert.
També durant aquests primers anys a Barcelona, Ovidi Montllor comença la seva carrera com a cantant, primer posant música a temes de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i Joan Salvat-Papasseit, entre molts altres autors; després va escriure les seves pròpies lletres, tot i que mai va deixar de costat les enormes possibilitats que li oferia la poesia catalana. Va enregistrar el seu primer disc l'any 1968 i ja el 1975 va cantar per primera vegada a l'Olympia de París, assolint ben aviat un dels objectius més celebrats en aquells anys. Si bé l'Ovidi es va situar aviat al capdavant de la nova cançó catalana, la seva faceta com a actor, sobretot al cinema, va trigar una mica més a donar els seus fruits. Potser la primera producció d'importància a la qual participa és Furtivos (1975), de José Luís Borau, i poc més tard, el 1979, a La verdad sobre el caso Savolta, un film que va marcar l'abans i el després del cinema d'aquells anys. A partir d'aleshores es va convertir en un rostre habitual a les pel·lícules de qualitat, destacant la seva adscripció a un cinema compromès, amb el qual no sempre resultava fàcil obtenir l'aprovació d'un poder polític i militar en plena transició: La portentosa vida del padre Vicente, de Carles Mira (1978). També s'ha de recordar El llarg hivern, de Jaume Camino (1991), on va fer una de les seves millors interpretacions de les més de quaranta pel·lícules en què va participar. Com a escriptor, destaquen les seves lletres que ben sovint esdevenen poemes d'una qualitat molt destacable. En va publicar dos reculls amb la literatura com a eix: elsPoemes i cançons, el 1978, i els Poemes i dibuixos, el 1985. Elogiat i prologat per grans escriptors catalans, entre ells Joan Fuster i Montserrat Roig, el seu temps, potser contagiat per la celeritat d'aquella època de canvis, va acabar massa d'hora, privant-nos molt aviat de la seva innegable capacitat artística i musical. Ovidi Montllor, l'Ovidi, va morir a Barcelona el març del 1995. |
A la vida
Quin plor més gran que duc
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d'ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l'hivern.
Tots passant un camí
Havent-te'n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d'enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.
Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto la vida sí.
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d'ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l'hivern.
Tots passant un camí
Havent-te'n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d'enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.
Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto la vida sí.
A les noies d'un taller a prop de casa
Ai!, com somriuen les noies
del taller del costat,
mentre mengen, mitjora,
el seu temps d'esmorzar.
Ai!, com somriuen i juguen
si tu les mires molt.
I si obres boca i dius...
encara riuen més.
I s'obliden de tot.
I viuen moments dolços.
I et llancen un bes tímid
amb la boca mig plena.
Després de l'esmorzar,
potser tot és més trist.
Potser llavors somien
fent treballar els dits.
Jo, torne al meu treball.
Tal volta somiant,
recordant la frescor
de les noies que fan
més dolça l'amargor
del qui viu treballant.
del taller del costat,
mentre mengen, mitjora,
el seu temps d'esmorzar.
Ai!, com somriuen i juguen
si tu les mires molt.
I si obres boca i dius...
encara riuen més.
I s'obliden de tot.
I viuen moments dolços.
I et llancen un bes tímid
amb la boca mig plena.
Després de l'esmorzar,
potser tot és més trist.
Potser llavors somien
fent treballar els dits.
Jo, torne al meu treball.
Tal volta somiant,
recordant la frescor
de les noies que fan
més dolça l'amargor
del qui viu treballant.
3. Què vol dir aquesta frase dita per ell: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.
4. Què és el que més t'ha cridat l'atenció de la seva vida? Per què? Resumeix en tres línies el seu pensament sobre la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario